És estiu, fa calor i la mare m’ha tallat el cabell més del que jo volia.
Durant el curs porto una melena llarga que creix sense gaire ordre, i jo ho noto perquè, al mes de juny, cada cabell té una mida diferent i això és divertit i a mi m’encanta. La mare pensa justament el contrari i gairebé tots els dies de l’any ens discutim per aquest problema minúscul. Ella voldria que, al matí, jo em passés mitja hora davant el mirall raspallant-me la melena ... Però al matí és quan puc veure Phineas i Ferb!!.., I quan són les 8:40 faig dues passades ràpides amb la pinta i marxo de casa. La mare surt darrera, i mentre tanca la porta va dient: “o et pentines cada dia o tallarem aquestes grenyes!”
Si aquell dia, a més, tenim entrenament o partit la cosa es complica. La mare ve a buscar-me al cole amb un entrepà de fuet i una bossa plena de clips, gomes, cintes i mocadors de tota mena i de tots colors. De camí cap el pavelló va parlant sola, explicant els avantatges de viure amb el cabell recollit i intentant convèncer a algú (a mi?) per a què es col·loqui al cap alguna d’aquelles andròmines inservibles. “Has vist, Ada, que mona és aquesta cinta de les marietes?. És tan fineta que la portes al cap i ni es nota. I aquest mocador va superbé. Vas veure les jugadores del Bigues i Riells totes amb el seu mocador verd? Doncs és com aquells però blau. I te’l pots posar de tantes maneres! ... “ Però totes aquestes paraules són inútils. La mare em pot arribar a convèncer que és millor portar les ungles curtes que llargues, o que per anar a dinar a casa els avis m’he de posar faldilla ... Això vale, però tinc claríssim que per a jugar a hoquei jo prefereixo anar despentinada.
No sé si us ho havia dit però jo faig de portera i sota el casc és impossible portar qualsevol cosa que no sigui el propi cabell. Si em faig una cua alta el casc no entra, si em faig una cua baixa la goma acaba relliscant, si em poso clips metàl·lics se’m claven a la closca, si són de plàstic es trenquen, cauen, es fiquen per la samarreta i em punxen l’esquena, si em col·loco una cinta i s’esmuny cap endavant, em tapa els ulls i no veig les boles, si s’esmuny cap endarrera es queda a mig camí, em fa suar i m’estira els pèls del clatell ... Tot és un problema. I el millor es no posar-se res, ajustar-se el casc, i deixar que cada cabell es situï allà on li sembli bé. I allà es queda, tot formalet, fins que s’acaba el partit. I quan xiula l’àrbitre, m’aixeco, em trec el casc i corro cap el centre del camp a saludar. I llavors els cabells es mouen, s’estiren, s’aixequen i volen. I jo sacsejo el cap i es posen tan contents.
I quan tornem cap a casa, la mare sempre diu: “Ho has fet molt bé, Ada, però així que arribi la calor tallem aquestes grenyes”
I la calor ja ha arribat. Bon estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada