AVUI JUGUEM MOLT LLUNY I JO ESTIC MOLT CANSADA

He sentit la mare dient el meu nom. És molt fosc. Al llit s’hi està molt bé. Per la finestra veig que tot és negre. Pujo els llençols fins que em tapen el nas, poso el braç sota el coixí i sospiro ... He somiat que sentia la mare dient el meu nom ...

El pare em sacseja suaument, em fa un petó a la galta i diu bon dia. Obro una mica els ulls i tot és encara ben negre. L’habitació, el passadís, el cel que es veu per la finestra ... Em tombo cap a l’esquerra, tanco els ulls i sospiro ... He somiat que venia el pare i deia bon dia ...

Sento olor de cafè. Obro els ulls. Algú ha encès el llum del passadís. La ràdio sona molt fluixet. La Lu ha saltat sobre el llit i em llepa la cara. “Fora Lu, és hora de dormir!”. Encara és molt fosc, i a més a més, avui és dissabte ... I al llit s’hi està tan bé!

“Vinga Ada, farem tard. Hem quedat a dos quarts al pavelló. Vinga, aixeca’t”. “Bon dia, Ada. Són les set. Amunt, amunt. Som-hi !”

Les set no són hores de llevar-se. Les meves amigues del cole no es lleven mai a les set. Ningú del món es lleva mai a les set. Només el Reis Mags i el pare de la Nora. (El pare de la Nora té un camió i a vegades ha de portar blat de moro a Helsinki) Vull dormir més, una horeta més, deu minutets més, una miqueta més ...

“Vinga, Ada. Que farem tard. Tens un partit. Vinga amunt, vinga amunt. vinga amunt!”

Un partit d’hoquei? M’encanta jugar a hoquei. És el millor del món. l’hoquei. És super-mega-fantàstic, és la meva vida, és hiper-xulo. Jo faig el que sigui per un partit d’hoquei. Un partit, que guai !!!...

... però avui juguem molt lluny i jo estic molt cansada. I al llit s’hi està tan bé ... mmm ... 

LA MEVA BOLA ROSA

Tinc una bola rosa. Una bola d’hoquei, és clar. Preciosa, rodona, llisa i superneta. I rosa, és clar. Me la va comprar el pare una vegada que vam anar al Torneig de les 4 Copes a Voltregà. I des d’aquell dia la cuido, la netejo, la vigilo, la passejo, li parlo, jugo amb ella i li ensenyo moltes coses per a què arribi a ser la millor bola rosa del món.

L’Eloi, el meu germà, diu que és superabsurd pretendre ensenyar a una bola rosa. Però la meva bola és molt i molt llesta. I poc a poc, anirà aprenent-ho tot … Tot menys una cosa.

I l’Eloi també diu que és de megatontos tenir una bola i no fer-la servir. Però jo sí que la faig servir. La meva bola fa de tot. La meva bola roda, gira, corre, salta, baixa escales, puja en ascensor, seu al sofà, dorm al meu llit, a vegades va al cole dins la meva motxilla, juga al pilla-pilla, s’amaga a la capsa dels Lego, … La meva bola sap fer de tot … De tot menys una cosa.

I l’Eloi també diu que és hiperestúpid portar una bola rosa a tot arreu. Però a mi m’és igual el que digui l’Eloi. La meva bola ha estat a casa de la Martina i a casa els avis, i ha estat al cine, al Parc de Nadal, a Amposta i fins i tot a Santander … La meva bola ha estat o estarà a tots els llocs del món … a tots els llocs menys a un.

I a més a més diu qué és ultraridícul parlar amb una bola d’hoquei. Però si la mare parla a les plantes i el pare parla a l’ordinador no és tan extrany que jo li digui quatre coses a la meva bola rosa. Quatre coses molt i molt importants … Sobretot una.

L’Eloi, però, insisteix que és requeteplasta tractar una bola rosa com qui tracta una mascota. Però jo no la tracto com si fos una mascota, no la tracto com al meu gat Lu. Ni li dono de menjar ni la pentino. A vegades la banyo, però aprofitant que em banyo jo per a no malgastar aigua. I a l’hivern la poso apropet del radiador, i quan no està la mare la deixo lliscar pel passadís, i si està molt cansada la col·loco al calaix dels mitjons i la tapo amb un buff. Però no penseu que és una bola consentida. La meva bola rosa sap on està el límit … sobretot un.

I és que la meva bola rosa arribarà a ser la millor bola rosa del món. I quan juguem, les dos, el partit més important de la nostra vida la meva bola rosa sorprendrà el món perquè ho sabrà fer tot, perquè ho farà tot superbé, perquè estarà a tot arreu, perquè recordarà tot el que li he ensenyat, perquè sabrà quin és el límit … I és que la meva bola rosa no entrarà, de cap de les maneres, dins la meva porteria. Fins aquí podríem arribar … La meva bola rosa té molt clar que és la bola rosa d’una portera.

SÓC PORTERA PERQUÈ M'AGRADA EL PEBROT ESCALIVAT

Ser portera té trenta mil avantatges i un sol inconvenient. L'inconvenient és que a l'estiu passes molta calor. I els trenta mil avantatges us els diré un altre dia perquè avui no tinc prou espai per escriure'ls tots.

Jo, quan vaig començar a patinar, no sabia que volia ser portera. Només veia els avantatges de ser jugadora, et mous per tota la pista, et veuen la cara, tens molts companys que són com tu, et vesteixes molt ràpid... i per sobre de tot, fas gols. Molts o pocs, però els jugadors, a vegades, fan gols, i els gols que fan els apunten al marcador i tothom veu que tu has fet una cosa important. I per tot això jo pensava que seria jugadora. Però un dia, en un restaurant, vaig descobrir que, a mi, el que de veritat m'agrada, és ser portera. Aquell dia va ser un dia molt especial. Especial perquè vaig triar definitivament, i especial perquè em vaig inventar la meva primera teoria-experiment. Les teories-experiment són coses que he pensat jo i que ningú més del món les ha pensat abans que jo. La TE1 (teoria experiment 1) s'anomena també: "Sistema per saber si un nen o una nena seran jugadors o porters". I consisteix en el següent: Es pren el nen i se'l convida a dinar a un restaurant, li entregues la carta i esperes a veure què tria.

Si tria macarrons o carn arrebossada serà jugador. Gairebé tots els nens trien macarrons perquè gairebé tots els nens volen ser jugadors.

Si no tria ell i trien els pares està clar que serà jugador. No sé perquè però molts pares i moltes mares volen fills i filles que mengin macarrons i no volen de cap de les maneres fills ni filles que facin de porter.

Si no tria res potser és que no vol jugar a hoquei.

Si tria bacallà amb samfaina, bròquil amb patata o estofat de bou amb cous-cous és molt probable que sigui porter.

Aquell dia, quan el cambrer va arribar a la meva alçada, em va dir: Macarrons i carn arrebossada, no? Jo, vaig fer el cor fort, i vaig dir: No, jo, pebrot escalivat amb arengada. I en aquell moment vaig sentir que mai a la vida deixaria que em servissin un plat de macarrons, que jo el que de veritat volia era ser portera.

Alguna vegada, però, la TE1 no acaba de funcionar. La Nora, una jugadora del meu equip, sempre que pot menja pop a la gallega, i jo, si els fa el meu pare, també menjo macarrons... Però és que la Nora ajuda molt en defensa i jo, en els entrenaments, algun dia marco algun gol... Encara que mai no puja al marcador...

M'AGRADA PATINAR DESPENTINADA

És estiu, fa calor i la mare m’ha tallat el cabell més del que jo volia.

Durant el curs porto una melena llarga que creix sense gaire ordre, i jo ho noto perquè, al mes de juny, cada cabell té una mida diferent i això és divertit i a mi m’encanta. La mare pensa justament el contrari i gairebé tots els dies de l’any ens discutim per aquest problema minúscul. Ella voldria que, al matí, jo em passés mitja hora davant el mirall raspallant-me la melena ... Però al matí és quan puc veure Phineas i Ferb!!.., I quan són les 8:40 faig dues passades ràpides amb la pinta i marxo de casa. La mare surt darrera, i mentre tanca la porta va dient: “o et pentines cada dia o tallarem aquestes grenyes!”

Si aquell dia, a més, tenim entrenament o partit la cosa es complica. La mare ve a buscar-me al cole amb un entrepà de fuet i una bossa plena de clips, gomes, cintes i mocadors de tota mena i de tots colors. De camí cap el pavelló va parlant sola, explicant els avantatges de viure amb el cabell recollit i intentant convèncer a algú (a mi?) per a què es col·loqui al cap alguna d’aquelles andròmines inservibles. “Has vist, Ada, que mona és aquesta cinta de les marietes?. És tan fineta que la portes al cap i ni es nota. I aquest mocador va superbé. Vas veure les jugadores del Bigues i Riells totes amb el seu mocador verd? Doncs és com aquells però blau. I te’l pots posar de tantes maneres! ... “ Però totes aquestes paraules són inútils. La mare em pot arribar a convèncer que és millor portar les ungles curtes que llargues, o que per anar a dinar a casa els avis m’he de posar faldilla ... Això vale, però tinc claríssim que per a jugar a hoquei jo prefereixo anar despentinada.

No sé si us ho havia dit però jo faig de portera i sota el casc és impossible portar qualsevol cosa que no sigui el propi cabell. Si em faig una cua alta el casc no entra, si em faig una cua baixa la goma acaba relliscant, si em poso clips metàl·lics se’m claven a la closca, si són de plàstic es trenquen, cauen, es fiquen per la samarreta i em punxen l’esquena, si em col·loco una cinta i s’esmuny cap endavant, em tapa els ulls i no veig les boles, si s’esmuny cap endarrera es queda a mig camí, em fa suar i m’estira els pèls del clatell ... Tot és un problema. I el millor es no posar-se res, ajustar-se el casc, i deixar que cada cabell es situï allà on li sembli bé. I allà es queda, tot formalet, fins que s’acaba el partit. I quan xiula l’àrbitre, m’aixeco, em trec el casc i corro cap el centre del camp a saludar. I llavors els cabells es mouen, s’estiren, s’aixequen i volen. I jo sacsejo el cap i es posen tan contents.

I quan tornem cap a casa, la mare sempre diu: “Ho has fet molt bé, Ada, però així que arribi la calor tallem aquestes grenyes”

I la calor ja ha arribat. Bon estiu.

EM DIC ADA I JUGO A HOQUEI

Em dic Ada. Jugo a hoquei. Tinc vuit anys i un munt d’històries per explicar-vos.

Escric tot en el meu diari secret, que no és diari perquè molts dies estic cansada i no apunto res, i no és secret perquè, a vegades, la mare el llegeix i corregeix algunes faltes. El meu diari és taronja. Jo el volia rosa però el meu germà gran quan veu una cosa rosa diu que és friqui i a mi no m’agrada gens que em diguin friqui. A la primera pàgina he posat dos títols: un de curt: “Històries de l’Ada”, i un de llarg: “Totes les coses que m’han passat des que tenia quatre anys, les que em passen ara, les que m’invento, la bajoca amb patata, la meva escola, la meva família, el meu gat Lu i l’hoquei”. Alguna d’aquestes històries us les explicaré a vosaltres. Les més xules, és clar. I les que parlin d’hoquei.

Quan penso una història primer apunto els dos títols en la segona pàgina del diari que és la pàgina de l’índex. I després, un dia, quan tinc molt i molt de temps perquè no m’han posat deures, i no hi ha entrenament d’hoquei, i la mare no m’ha manat d’endreçar l’habitació, i la Martina no m´ha convidat a jugar a casa seva, i no he de parar taula, i no fan Phineas i Ferb  (Phineas i Ferb és l’única cosa que em deixen veure a la tele), … Doncs això, que si un dia tinc una estoneta llarga escric la història sencera. I per això, de moment, tinc molts i molts títols i poques històries. Però aviat ompliré totes les pàgines del meu diari semisecret taronja i podré triar quina us explico:

1. Em dic Ada i jugo a hoquei, 2. El meu equip de nenes és super, 3. La Martina, 4. El dia que el meu gat que es diu Lu va pensar que el calaix dels mitjons del pare era casa seva, 5. Demà juguem molt lluny i jo estic molt cansada, 6. La meva bola rosa, 7. En el pati del cole no es pot jugar a hoquei, 8. M’encanta patinar despentinada, … i molts i molts títols més.

Avui us he explicat la primera història. Un altre dia, si la mare no em mana d’endreçar l’habitació, i no he de parar la taula, i tot el rotllo aquest, doncs un altre dia us explico una altra. Espero que us agradin. Fins aviat.